El cas que avui dimarts es resol al TS es remunta a la resolució de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya (CGAC), que el juliol de 2024 va reconèixer el dret de Francesc a rebre l’ajut per morir després de verificar que complia tots els requisits previstos a la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia (LORE).
Posteriorment, el pare de Francesc va presentar un recurs judicial per intentar aturar aquesta decisió. Inicialment, el Jutjat Contenciós Administratiu número 5 de Barcelona va inadmetre el recurs en considerar que la sol·licitud d’eutanàsia forma part de l’àmbit més personal de decisió i autodeterminació de la persona.
Tanmateix, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va revocar aquella decisió i va reconèixer la legitimació del pare per recórrer. Ara, el Tribunal Suprem ha confirmat aquest criteri i fixa jurisprudència sobre els casos en què determinades terceres persones poden intervenir judicialment en processos d’eutanàsia.
El Tribunal Suprem ha resolt el recurs sobre el cas de Francesc avalant que, de manera excepcional i en determinades circumstàncies, terceres persones puguin recórrer judicialment una eutanàsia ja autoritzada.
Des de DMD entenem que el dret a sol·licitar l’eutanàsia és un dret estrictament personal. La decisió del TS podria obrir la porta que terceres persones puguin portar als tribunals una decisió que ja havia estat validada pels mecanismes de garantia previstos per la llei.
Però, més enllà del debat jurídic, aquesta situació té conseqüències molt reals sobre les persones afectades.
Sabem que els casos judicialitzats són excepcionals i que representen un tant per cent molt petit sobre les més de 361 eutanàsies que s’han realitzat a Catalunya (a l’espera de l’informe de la CGAC d’enguany), però judicialitzar una eutanàsia significa allargar el sofriment de persones que ja es troben en situacions de gran vulnerabilitat física o emocional. També implica sotmetre-les a processos llargs, incerts i dolorosos, sovint enmig de conflictes familiars i amb la incertesa constant de no saber quan podran exercir un dret que ja tenen reconegut.
El cas de Francesc n’és un exemple especialment greu. Fa gairebé dos anys que espera poder exercir un dret que ja havia estat autoritzat, mentre el seu cas continua bloquejat als tribunals.
Si finalment el Tribunal Suprem desestima el recurs de l’advocat de la Generalitat de Catalunya, s’hauria de reprendre el procés judicial i seguir tots els tràmits, amb la intervenció de les parts, la realització de la prova, etc., fins a dictar sentència que resolgui el fons de l’assumpte. És a dir, s’hauria de determinar si la resolució de la CGA que va reconèixer el dret de Francesc a rebre l’ajut per morir va ser una resolució ajustada a la Llei orgànica de regulació de l’eutanàsia i si es van complir tots els requisits i condicions que exigeix la llei per tal de prestar l’ajut per morir.
Aquesta és una situació que DMD Catalunya ha denunciat ja en diversos comunicats al llarg d’aquest temps i que torna avui a denunciar pel sofriment que aquesta llarga espera afegeix a la situació d’en Francesc.
Situacions com aquesta evidencien la inadequació de la legislació processal actual per abordar els recursos judicials relacionats amb l’eutanàsia.
Per aquest motiu, hem impulsat una reforma de la llei de la jurisdicció contenciosa administrativa perquè aquests procediments es resolguin en un màxim de 20 dies i evitin esperes que poden acabar convertint-se en una forma de sofriment afegit.
El passat 29 d’abril, el Parlament de Catalunya va aprovar aquesta proposta de reforma perquè sigui tramitada al Congrés dels Diputats.
Ara demanem als grups parlamentaris del Congrés que tramitin aquesta reforma amb caràcter urgent per evitar que casos com els de Francesc o Noelia es tornin a repetir.
Mantenir una eutanàsia bloquejada durant mesos o anys és innecessari i cruel.
Des de DMD Catalunya defensem que el dret a demanar l’ajut per morir és un dret personalíssim i que la LORE ja estableix garanties mèdiques, jurídiques i institucionals suficients per protegir les persones sol·licitants.
Per això, considerem imprescindible limitar al màxim els efectes que poden tenir aquests processos judicials sobre les persones afectades i evitar el patiment que això els suposa.
