He escrit aquest text pensant en les famílies, especialment en les persones que cuiden dels altres quan ho necessiten. En llargues malalties i amb desenllaços propers.
Com a professional d’infermeria, he acompanyat familiars de malalts en moments de molta fragilitat. He vist com qui cuida la persona malalta sosté el dia a dia, les llargues nits, ha de prendre decisions difícils i escolta silencis que ningú més sent. He vist com sovint queda en segon pla, com si cuidar fos invisible.
També ho escric des de la meva pròpia experiència. Des del dolor de perdre algú estimat. Des del cansament que no sempre s’expressa en veu alta. Des de les emocions contradictòries que apareixen abans o després d’una pèrdua, i de la immensa necessitat de posar paraules al que està passant.
Aquestes paraules no volen explicar com s’ha de viure res, ni què s’ha de sentir. No pretenen donar lliçons, només volen acompanyar i oferir un petit descans emocional a qui està cuidant una persona amb una malaltia terminal.
Si aquest text arriba a algú que cuida, m’agradaria que hi trobés comprensió, respecte i una mica de pau. Que senti que allò que està vivint —amb totes les seves contradiccions— té sentit.
PER A TU QUE CUIDES AMB AMOR
Tu que hi ets quan ja no queden forces, quan el cos falla, quan les paraules pesen. Tu que coneixes els seus gestos abans que digui res. Que has après a llegir el dolor als ulls. Que sostens, encara que per dins també tremolis.
Potser hi ha amor, i alhora el desig que el patiment s’acabi.
Acompanyar una persona que expressa el desig de posar fi al seu patiment no és rendir-se. És quedar-se. És escoltar una decisió difícil i respectar-la, encara que faci mal.
La decisió és de la persona, però l’amor amb què qui cuida l’acompanya sí que és propi.
És normal que apareguin dubtes.
És normal tenir por del després.
És normal que una part de tu ja s’estigui acomiadant.
En moltes famílies, aquest procés no es viu de la mateixa manera. Cada persona hi arriba amb les seves pors, les seves creences i el seu propi ritme per entendre el que està passant. Això pot generar desacords, silencis tensos o converses difícils, sobretot quan la decisió de la persona que està patint no és compartida per tothom.
Enmig d’aquesta complexitat, qui cuida sovint queda en una posició fràgil. No perquè vulgui portar la contrària, sinó perquè és qui està més a prop de la persona, qui escolta el seu patiment dia rere dia i qui acaba entenent més profundament el seu desig.
Quan el desacord s’allarga, el conflicte desgasta i pot deixar ferides que després costen de tancar. Per això és tan important intentar escoltar-se amb respecte i tornar una vegada i una altra al centre de tot plegat: la persona que està patint. Acceptar la seva decisió no és fàcil, però pot ser una manera profunda d’estimar-la i també de cuidar la família. Posar la seva voluntat al centre pot alleugerir tensions, protegir els vincles i evitar que el conflicte afegeixi més patiment a un moment ja prou difícil.
Quan això passa, qui cuida deixa de sentir-se sol, i la família pot acompanyar amb més serenor.
No t’estàs apartant.
No estàs abandonant.
Estàs estimant d’una altra manera: deixant anar.
Quan tot acabi, potser hi haurà buit.
Potser tristesa.
Potser cansament.
Potser, fins i tot, alleujament.
Sigui el que sigui, deixa-ho ser. No t’exigeixis res més.
Has fet tot el que estava a les teves mans. Has acompanyat amb presència, amb respecte i amb amor.
I ara, a poc a poc, també et toca cuidar-te. Continuar vivint no és trair ningú, és portar el que heu compartit dins teu… i seguir endavant, pas a pas.
Rosaura Martín
Voluntària de l’Associació Dret a Morir Dignament
