Valorem positivament la consolidació de la prestació d’ajuda per morir, però alertem que encara hi ha persones que moren durant el procediment i que l’accés al dret continua sent desigual
La Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya (CGAC) ha fet públic l’informe anual sobre l’aplicació de la Llei orgànica de regulació de l’eutanàsia (LORE) durant l’any 2025. Des de Dret a Morir Dignament Catalunya (DMD-Cat) valorem positivament que aquest informe es continuï publicant amb rigor i que mantingui una estructura que permet comparar l’evolució de les dades. També considerem útil la incorporació de nous apartats sobre el procediment, els rols dels professionals i el funcionament de l’Oficina de Prestació d’Ajuda per Morir (PRAM).
Les dades confirmen que l’eutanàsia es consolida progressivament com una prestació més del sistema sanitari català. Durant el 2025, 499 persones van sol·licitar la prestació, un 39% més que l’any anterior, i se’n van realitzar 233, un 64% més. Des de l’entrada en vigor de la LORE, ja són 1.325 les sol·licituds registrades i 594 les prestacions realitzades.
Alhora, les morts per eutanàsia van representar només el 0,34% del total de defuncions a Catalunya. Considerem que aquestes dades contribueixen a situar el debat en la seva justa dimensió: parlem d’un dret que s’exerceix en situacions molt concretes i sotmès a múltiples garanties i controls.
Garantir l’equitat en l’accés
Consolidar un dret, però, no significa donar-lo per garantit. Un dels reptes que assenyala l’informe són les diferències territorials en l’accés a la prestació. Hi ha comarques on no consta cap sol·licitud, i considerem necessari aprofundir en les causes d’aquestes desigualtats i saber fins a quin punt responen a factors socioculturals, a la disponibilitat de professionals o a dificultats en l’accés al procediment.
El dret a morir dignament no pot dependre del lloc on viu una persona, del centre sanitari que l’atén o del professional que té assignat.
També considerem necessari conèixer millor què passa en l’àmbit privat. Només 12 sol·licituds, el 2,4% del total, corresponen a aquest àmbit. Cal més transparència sobre els protocols dels centres privats i concertats, especialment els de titularitat religiosa, per garantir que l’objecció de consciència no dificulti ni interrompi una sol·licitud.
144 persones van morir durant el procediment
La dada que més ens preocupa és la relativa a les persones que van morir abans de poder rebre la prestació.
Durant el 2025, 144 persones van morir mentre el seu procediment estava en curs. La mediana entre la primera sol·licitud i la mort va ser de 21 dies, mentre que la mediana fins a l’emissió del requeriment que permet realitzar la prestació va ser de 50 dies.
La situació és especialment preocupant en el cas de les persones amb càncer: 87 de les 144 persones que van morir durant el procediment tenien una patologia oncològica, més de la meitat del total.
No podem normalitzar que una persona que ha decidit exercir el seu dret no hi arribi perquè el temps del procediment és superior al temps de vida que li queda.
Per això reclamem reduir els terminis i adaptar-los també a les situacions en què la mort és previsible a curt termini, i no únicament quan existeix risc de pèrdua de capacitat.
Les dades mostren que les persones amb patologies oncològiques arriben sovint al procés en fases molt avançades. Per això considerem necessari actuar específicament amb els professionals d’oncologia i cures pal·liatives: la possibilitat de sol·licitar l’ajuda per morir s’ha d’explicar entre les alternatives de final de vida i no només quan la persona la reclama explícitament.
Eutanàsia i cures pal·liatives són recursos diferents i complementaris que han d’estar a disposició de les persones perquè puguin decidir lliurement.
Cal escurçar els terminis i reforçar el sistema
El temps mitjà entre la primera sol·licitud i l’emissió del requeriment favorable ha baixat de 63 a 58,5 dies. És una evolució positiva, però encara insuficient.
Després de la segona sol·licitud, el temps mitjà fins al requeriment és de 38,7 dies, una fase que ja no depèn de la persona sol·licitant. Considerem imprescindible ajustar-se als terminis legals i evitar dilacions administratives o organitzatives innecessàries.
No es tracta de reduir garanties, sinó d’evitar que aquestes garanties es converteixin en barreres per exercir el dret.
En aquest sentit, valorem positivament que la mateixa CGAC reconegui la necessitat de reforçar els recursos humans, organitzatius i tecnològics de l’entorn PRAM i plantegi estudiar una ampliació de la seva capacitat operativa i de la seva composició.
Des de DMD-Cat reclamem que aquest reforç es concreti amb recursos suficients, tant a l’Oficina PRAM com a la CGAC i als referents territorials i institucionals.
Fer visible tota la demanda i garantir l’acompanyament
Hi ha, però, una realitat que les estadístiques oficials no poden reflectir completament: les persones que volen sol·licitar l’eutanàsia però no arriben a iniciar formalment un expedient PRAM.
La plataforma només registra les sol·licituds a partir de l’obertura de l’expedient. Per tant, les peticions que no arriben a formalitzar-se no queden comptabilitzades.
La falta d’informació, les dificultats per trobar un professional responsable, les derivacions o l’objecció de consciència poden deixar una persona sense resposta. Per això reclamem protocols homogenis als centres sanitaris, una persona identificable que pugui orientar les persones sol·licitants i garanties perquè l’objecció de consciència no trenqui el fil assistencial.
També considerem necessari que el registre de professionals objectors sigui operatiu i consultable per les direccions dels centres, que es garanteixin les substitucions i que hi hagi formació anual sobre la LORE als CAP i hospitals.
Més formació i més informació sobre el DVA
L’informe assenyala la formació dels professionals com un element essencial per garantir l’exercici adequat del dret. Coincidim plenament i considerem especialment necessari reforçar-la en oncologia i cures pal·liatives, amb formació sobre autonomia, final de vida, eutanàsia i acompanyament.
També valorem positivament l’augment de les sol·licituds iniciades mitjançant un Document de Voluntats Anticipades (DVA), que han passat de 28 el 2024 a 36 el 2025.
El DVA és una eina fonamental per garantir que les decisions d’una persona siguin respectades quan ja no pot expressar-les directament. Per això reclamem una política pública d’informació i promoció del DVA molt més ambiciosa, perquè la ciutadania conegui aquesta eina i pugui deixar constància de les seves decisions sobre el final de vida.
Blindar el dret davant d’impugnacions de tercers
Finalment, ens preocupa que una decisió favorable a l’exercici del dret pugui ser qüestionada judicialment per terceres persones.
Durant el 2025 no es va iniciar cap nou procediment judicial d’aquest tipus, però considerem necessari evitar que futures impugnacions es converteixin en una nova font de patiment i demora.
En aquest sentit, valorem positivament que la mateixa CGAC assenyali la necessitat de reduir els terminis dels procediments judicials relacionats amb la PRAM, atesa la situació de patiment greu de les persones sol·licitants.
Des de DMD-Cat continuarem defensant la iniciativa legislativa que hem impulsat per adequar els terminis judicials a les característiques d’aquest dret i evitar que la voluntat d’una persona pugui quedar bloquejada durant mesos.
Un dret consolidat que encara hem de garantir plenament
L’informe mostra una realitat clara: la LORE s’està consolidant a Catalunya i cada vegada més persones poden exercir el dret a morir dignament. És una evolució que valorem positivament.
Però les mateixes dades ens indiquen que encara queda feina per fer.
Des de DMD-Cat considerem prioritari garantir l’equitat territorial, reduir les morts durant el procediment, escurçar els terminis, reforçar l’Oficina PRAM i la CGAC, formar els professionals, garantir l’acompanyament davant de l’objecció de consciència i informar millor la ciutadania sobre la LORE i el DVA.
Perquè reconèixer un dret a la llei és només el primer pas. Garantir que totes les persones puguin exercir-lo, en condicions d’igualtat i respectant els seus temps i la seva voluntat, és la responsabilitat que tenim ara.
