Quan vaig escriure La mort de l’altre i, sobretot, quan l’editorial Comanegra em va dir que els interessava publicar-lo, vaig pensar que havia seguit el que diu Montaigne en els seus assajos quan afirma que: Si fes llibres, prepararia un registre comentat de morts diverses. Qui ensenyés als homes a morir els ensenyaria a viure. La mort ocupa un lloc central en la meua reflexió escrita, igual que la pèrdua de l’altre, el seu comiat i el dol que modifica les nostres rutines. Amb el llibre, realment, creia que havia fet un inventari dels meus adeus per, d’aquesta manera, pensar en la finitud i fer memòria de les persones que amb la seua desaparició m’havien modificat. Pensava que tots i cadascun dels seus capítols, explicats des de la més profunda sinceritat sentimental i emocional, connectarien amb el que, diria que totes les persones, passem quan ens acomiadem de manera definitiva d’algú. El fet individual connectat al fet col·lectiu.
En les darreres pàgines del llibre em vaig entretenir en un tema sovint considerat tabú, però que a mi m’ha ocupat especialment des de sempre. Em refereixo al suïcidi com a punt final d’una vida que, de manera poc convencional i encara menys acceptada, lliurement hom pot posar en pràctica. En aquell moment, i ara i aquí faig un mea culpa, no havia estat conscient que a més del suïcidi calia aprofundir també en el cas de persones malaltes, que cansades de patir ja es poden acollir a la llei de l’eutanàsia. De fet, tot just acabat el procés d’escriptura, i ja publicat el llibre, vaig assistir a una xerrada a l’associació de veïns del meu barri –el Camp d’esports de Lleida- en la qual la voluntària de DMD Dolors Morera ens va parlar de l’entitat i de temes tan interessants, alhora que importants, com són el testament vital i la llei de l’eutanàsia. Va parlar-nos en definitiva dels drets dels malalts i del dret a dimitir davant del patiment insostenible.
Aquest fet, la xerrada vull dir, em va portar a apropar-me a l’entitat i a demanar més informació. També a plantejar-los que volia treballar per ajudar a difondre aquests drets. Però és que, a més, la conferència de la Dolors em va fer adonar que en tot aquell inventari de comiats que havia fet no havia recollit un que en el seu dia em va emocionar no sabeu fins a quin punt. Estic parlant de la mort de l’advocat laboralista lleidatà Àlex de Sàrrega. Un home que va començar la seua carrera obrint un despatx d’advocacia a través del qual va representar legalment una gran quantitat de treballadors acomiadats per haver participat en reivindicacions polítiques i laborals. L’Àlex, igualment, havia representat presos polítics en els durs anys de darreries del règim franquista. A principi dels anys 1970, també havia impulsat una campanya per l’abolició de la pena de mort. La seua era una passió personal pels drets de les persones i, com a tal, era també una devoció política i humanitària, ja que volia que ningú no es veiés privat d’accedir a la defensa dels seus drets per motius econòmics. I és que l’Àlex realment pensava que amb les lleis es podia canviar el món. Però com que veia que aquest camí era lent també estava sempre a peu de carrer i amb una pancarta a les mans denunciant les injustícies i els abusos del poder i del capitalisme. Era, doncs, un exemple de vida i la seua mort va esdevenir per a mi un espill que em mostrava clarament el conseqüent que va ser sempre, fins al final, amb els seus ideals.
Recordo l’Àlex parlant amb qui va ser el meu home, el Xavier que també va patir càncer, i mostrant una fermesa envejable. Ell, bel·ligerant i sempre preocupat i ocupat en els afers socials, no va deixar d’anar a manifestacions i a reunions en les quals es pretenia fer front als atropellaments que normalment afecten els més dèbils de l’escala social. Darrerament, es desplaçava amb una cadira elèctrica motoritzada, però sempre pendent de tot. El Xavier no tenia tanta força. Primer va marxar el meu company després d’una llarga agonia i un parell d’anys després l’Àlex, que va morir gràcies a poder gaudir del dret a l’eutanàsia. Era un dels primers casos de Ponent i feia realitat el dret a la mort digna, mentre posava novament de manifest que les lleis havien de servir per canviar les coses. Oi tant que podien canviar-les, les coses. Ell se’n va convertir en la prova.
Algú em va explicar que havia tramitat acollir-se a l’eutanàsia i que ja tenia data. Quan ho vaig saber li vaig enviar un parell de missatges que va contestar amablement i sempre animat. No recordo la data en què va morir. Sí que recordo la llum. Era una llum d’estiu jove. Feia un sol radiant i el cel era blau tendre de primera hora del matí. Jo estava a la feina i pendent del telèfon perquè aquell dia algunes persones ens havíem enviat missatges recordant-nos –com si això es pogués oblidar- que aquell dia l’Àlex hauria assolit, aquest cop per a ell mateix, un dret personal i intransferible que per sort ara podem, si ens cal, gaudir tots. La lluita havia estat general, però finalment aquell dia l’Àlex podria beneficiar-se del que tant havia costat d’aconseguir. A primera hora encara li vaig enviar un missatge amb molts petons. Ell va contestar amb l’emoticona del puny tancat i enlaire. La lluita, sempre la lluita! D’ençà que l’Àlex no hi és el carrer ha canviat sense ell, el bar Lo Marraco de Lleida també ha perdut un client estimat. Les pancartes sense l’Àlex no són el que havien estat i la seua lluita per la classe obrera com a advocat laboralista també ha perdut una peça clau. Però el seu dret a morir dignament, ha estat la darrera mostra d’una vida determinada i lluitadora. Un exemple per a tots.
