febr. 24 2026
Article de Lola Toledano, voluntaria de DMD-Cat per a a la revista “La borrufa” núm. 332 de novembre 2025.
En l’associació DMD-Catalunya tenim diferents grups (Salut, Educació, Incidència Política…) que treballen en el seu àmbit concret tot el relatiu als drets de les persones al final de la vida i la mort digna. En el grup de Salut, al qual pertanyo, vam crear una comissió formada per professionals: metges, psicòlegs, treballadors socials i d’altres. Es diu Vida Completa i Desmedicalització de la Mort Volguda (GVCDMV).
Les seves finalitats són reflexionar i fer propostes pràctiques sobre el dret de les persones que, sense patir cap malaltia greu consideren la seva “vida completa”, a poder finalitzar-la, de la mateixa manera que poden fer-ho les que compleixen els vigents requisits legals per a sol·licitar l’eutanàsia, establerts a la LORE.
A nivell federal, DMD acaba d’estrenar la nova executiva, i les seves declaracions estan en clara sintonia amb els objectius de la nostra comissió.
Es proposen reptes com ara “introducir en el debate social el tema de la autodeterminación al final de la vida como un derecho humano, sin condicionante clínico”, alhora que seguirà vetllant per la correcta aplicació de la Llei d’Eutanàsia a tota Espanya, ja que, quatre anys després de la seva aprovació, continua existint una preocupant desigualtat entre els diferents territoris.
“Baixar del tren”, com a dret.
Ens referim al dret a “baixar-se del tren” de la vida en l’estació que hom desitgi, sense arribar al final del viatge. Cadascú hauria de poder triar la durada del seu trajecte vital. Tanmateix, no parlem de “cansament de viure”. Més aviat, es diria quan “ja tens la vida plena i no n’hi cap res més”. És a dir: considero la meva vida completa, ja en tinc prou i vull marxar. Sense patir cap situació dramàtica. Fins i tot, amb bona qualitat de vida. Com un dret inqüestionable.
Parlem, en definitiva, de les persones, no necessariament, d’edat avançada, que decideixen, de forma lúcida i serena, acabar la seva vida, no perquè tinguin unes limitacions físiques o psíquiques greus i incurables, sinó perquè consideren que ja han complert el seu cicle vital i no desitgen perllongar la seva vida, i de com aquesta voluntat pot encaixar perfectament en el marc jurídic dels drets que reconeix a les persones la Constitució espanyola i el Conveni Europeu dels Drets Humans.
Avancem amb la mirada en els països que ens precedeixen treballant en aquest sentit. En Alemanya, una sentència del Tribunal Constitucional va reconèixer el dret a l’autodeterminació al final de la vida en 2020. Des de llavors, i en absència d’una llei, algunes associacions ajuden a morir amb dignitat a qui ho sol·liciti.
A Holanda, la presidenta de la junta de NVVE (Associació Holandesa per al final voluntari de la vida) va assenyalar en desembre de 2024 que “una gran majoria de la població està a favor de la possibilitat d’oferir el suïcidi assistit quan les persones senten que la seva vida és completa”. L’NVVE veu aquest projecte de llei com un pas intermedi important cap a l’objectiu final: un mitjà segur de morir regulat pel govern per a tothom que vulgui posar fi a la seva vida de manera deliberada i voluntària.
