El passat 1 d’agost, el Jutjat Contenciós administratiu número 12 de Barcelona va paralitzar l’eutanàsia que havia sol·licitat la Noelia C.R. El recurs es va presentar contra la resolució de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya que havia autoritzat la pràctica de l’eutanàsia. La suspensió cautelar d’aquest procediment la va sol·licitat el pare de la Noelia C.R, que estava representat pels advocats de la Fundación Española Abogados Cristianos. El 4 de març 2025 es farà la vista oral on s’exposaran les proves en audiència pública i la Magistrada haurà de decidir si la resolució administrativa de la CGAC que va autoritzar la prestació de l’ajut per morir sol·licitada per Noelia C.R. és o no conforme a la llei.
Des de l’Associació Dret a Morir Dignament ens preocupa especialment el patiment que aquests casos de judicialització infringeixen a les persones que han sol·licitat i se’ls ha aprovat la prestació de l’eutanàsia.
Ens preocupa que es normalitzi la possibilitat de recórrer judicialment les resolucions administratives que autoritzen les eutanàsies, haurien de ser casos molt excepcionals, perquè el procediment previst a la LORE és extremadament garantista.
Ens preocupa que no es recordi que abans d’aprovar una eutanàsia, la persona sol·licitant ha de passar per la consulta i l’aprovació d’un metge responsable, un metge consultor, una dupla constituïda per un metge i un jurista anomenada per la CGAC que revisen la idoneïtat de tots els informes i finalment la comissió de garantia i avaluació CGiA de cada comunitat, constituïda per experts en salut, lleis, psiquiatria, bioètica, que resolt o denega que s’apliqui l’eutanàsia.
Ens preocupa que no es recordi que l’única persona que pot demanar la prestació de l’eutanàsia és la pròpia persona i que la persona sol·licitant pot rebutjar o ajornar ella mateixa el procés en qualsevol moment, ja sigui perquè tingui dubtes, perquè hagi canviat de parer o perquè no vol disgustar la família.
La LORE defensa un dret fonamental i personalíssim en l’àmbit de la vida privada, en la qual no hi hauria d’haver ingerències de terceres persones. Un dret que va costar anys que fos debatuda i aprovada al Congrés i que va suposar una esperança per a moltes persones que no podien alleujar d’una altra manera el seu patiment i es veien abocades a suïcidis precoços, perillosos i dolorosos per a elles i les seves famílies, sembla que s’obliden de Ramón Sampedro o María José Carrasco.
Ens preguntem, si la llei que determinades forces polítiques no van poder aturar al Congrés, ara es vulgui anular mitjançant els tribunals. Tal i com van intentar fer quan es van presentar els recursos davant el Tribunal Constitucional que en dues sentències va considerar que la LORE s’ajusta perfectament a la Constitució Espanyola i al Conveni Europeu dels Drets Humans.
Creiem que la judicialització de resolucions de la CGAC per qüestions ideològiques es podria considerar fins hi tot un abús de dret, ja que podria equivaldre a entorpir de manera fraudulenta l’aplicació d’una llei, la LORE. No pot ser que no es tingui en compte el dret personalíssim de la Noelia a demanar que s’aturi el seu patiment de manera legal.
Des de DMD podem entendre la tristor i negació d’un pare a perdre la seva filla , però aquesta tristor no pot aturar el dret i la decisió de la filla a demanar el final del seu patiment. Deixar marxar és un acte d’amor, difícil, però necessari si volem respectar el dret de les persones a decidir sobre la pròpia vida.
Utilitzar les emocions d’un pare i fer prevaldre els propis interessos ideològics per damunt de la demanda lliure i competent de la sol·licitant que degut al sofriment que pateix ha demanat acabar amb el seu patiment, no es buscar el benefici de la persona sol·licitant, es buscar el propi benefici.
Esperem pel benefici de Noelia, que sigui desestimat el cas i que finalment pugui ser ella, la Noelia, en competència i llibertat, la que pugui decidir quin vol que sigui el final del cas, ja sigui un rebuig, un ajornament o una eutanàsia.
Des de DMD Catalunya seguirem treballant per aconseguir que acollir-se als drets en final de vida sigui una realitat possible per a tothom.
