Josep Aparicio: Riure fins al darrer moment.

Josep Aparicio, veí de Gurb (Osona), va morir per eutanàsia el 4 d’octubre de 2024. Feia 13 anys que li havien diagnosticat la malaltia de Parkinson. Amb 66 anys, i després d’una llarga reflexió, va decidir acollir-se a la llei per posar fi a una vida marcada progressivament per la pèrdua d’autonomia. Va voler fer públic el seu testimoni a través del diari El 9 Nou i en un vídeo a El Nou TV. Al llarg de la seva vida, va defensar sempre el dret a decidir com morir, i va voler deixar-ne constància fins al final. Els darrers dies els va dedicar a acomiadar-se dels seus i a acabar la vida tal com l’havia volgut viure: amb llibertat i dignitat.

L’entrevista íntegra es pot llegir al diari El 9 Nou i al vídeo publicat a El 9 TV, on Josep explica amb claredat i serenitat la seva decisió.

Durant la cerimònia de comiat, el seu fill Adrià li va voler dedicar unes paraules plenes d’estimació i record, que podeu llegir més avall.

Des de DMD-Cat, volem agraïr profundament al Josep, la seva valentia al voler deixar testimoni del seu procés, així com a la seva dona, la Teresa Martí, que ens ha permès compartir la seva experiència durant aquests darrers temps, i als seus fills, l’Adrià i en Pau. Donar testimoni ajuda a trencar el tabú que encara envolta la mort i l’eutanàsia, i contribueix a fer possible una societat més lliure i més justa.

Paraules d’Adrià Aparicio durant la cerimònia de comiat:
Quan el meu pare em va dir que volia aplicar-se l’eutanàsia, érem al sofà de casa. Després d’una conversa llarga i emocionant, no podia deixar de pensar en una cosa: com aguantarem els mesos que ens queden? El temps em va caure a sobre. Immediatament, el meu cap va començar a buscar llocs en comú que tenia amb el meu pare, llocs de pel·lícula, llocs on calia retornar durant aquests últims dies. Llocs on poder tornar quan ell ja no hi fos. Aquell raconet de la Muntanyeta de Gurb? Les pedres salades de Calonge, on anàvem a pescar de petits? Els dijous de paella al Toni Petit? Cap d’ells era prou significatiu.

Al llarg d’aquests últims mesos, hem estat a casa, passant el dia a dia amb el meu pare. Ha estat amb la calma d’aquests dies que he trobat aquell lloc en comú que buscava: contra les pel·lícules que m’havia pogut muntar, aquest lloc no és cap horitzó, ni cap posta de sol; de fet, no té ni coordenades, cap punt en el mapa. El nostre lloc en comú ha estat sempre el riure. El riure i l’humor. Un riure estrident i agut, amb la boca ben oberta; un humor sarcàstic, cínic i com més enginyós millor. Un joc constant amb el llenguatge, amb les situacions, buscant l’exageració, l’obscenitat, l’escàndol. L’humor com un espai d’alliberament de les normes, una reivindicació de la nostra llibertat. Buscar sempre l’acudit per fer riure els altres, per a poder riure junts. 

Abans d’ahir, a l’hospital, el molt malparit va aconseguir marxar fent broma. Mig adormit per l’anestèsia prèvia a l’eutanàsia, encara va aconseguir treure’ns uns somriure. “Adéu al patiment”, va dir, “qui el vulgui que se’l foti on vulgui.” Això no fa gràcia, però després va afegir: “Vaffanculo!”, i va fer la pinya, aquest gest, sota els llençols blancs de l’hospital.

També va recordar, amb un somriure d’orella a orella, aquella concentració a favor de l’avortament que el meu germà, de jove, havia organitzat davant la seu del PP de Vic. El meu germà havia arribat enfadat a casa: contra tot pronòstic, tots els assistents havien estat homes. Les dones, aquell dia, no havien pogut venir. Al meu pare, aquesta imatge, el feia petar de riure. Ahir, al llit de l’hospital, va reconstruir la situació: un grup d’homes, un grup de titoles, davant la seu del PP de Vic, cridant: El nostre cos, la nostra decisió! El nostre cos, la nostra decisió! 

Creieu-me que es desmuntava. El nostre cos, la nostre decisió. Abans-d’ahir, al llit de l’hospital, dient aquest lema, no podia deixar de riure. 

Un altre lloc en comú han estat els llibres i el cinema. Ha estat el meu gran mestre, i sé que també ho ha estat de molts altres. Recordo, ara fa poc mesos, que els nens i nenes de les Escoles de Gurb van visitar el Centre Activa’t, amb motiu d’una activitat sobre la poesia. El Centre Activa’t és el lloc on el meu pare hi passava la majoria dels matins, enormement feliç per la companyia que hi trobava. Aquell dia jo era per Gurb i quan el meu pare va tornar a casa, em va explicar satisfet que havia recitat El navegant de Verdaguer als nens. Pobres nens!, vaig pensar jo, però encara li brillaven els ulls i vaig recordar la passió amb què ho explicava tot i l’acció va quedar justificada.

No crec que El navegant fos un dels seus poemes preferits, però sí que, per coses de la vida, era un que recordava. Havia quedat en algun raconet amagat entre els plecs del cervell i la demència, que feia anys que practicava pesca d’arrossegament pel còrtex, havia passat el poema per alt. 

He tingut la sort de poder comentar aquestes paraules que sentiu amb el meu pare. Just la setmana passada, quan li vaig dir que m’agradaria parlar durant la seva cerimònia, i que potser aquest poema seria bona idea per parlar d’ell, em va començar a recitar alguns versos a l’acte, confirmant-me que sí, que hi estava d’acord. Recitava de manera entrebancada, però sempre arribava al final.

Quan jo anava per la mar, 

de Barcelona a l’Havana,

¡de l’huracà rufalós

bé en sentia de cops d’ala!

Anàvem caminant per Gurb, amb la meva gossa rebolcant-se pels bassals, havia plogut i es ponia el sol, i continuàvem parlant de la cerimònia, de com seria, o com li agradaria que fos. I de tant en tant, com si fossin onades, alguns versos li tornaven a la ment, i amb la mà, em demanava que callés, que se li escapaven:

Mes, lo que em feia patir

era el mal de l’enyorança

al veure’m tants dies lluny

de la terra catalana;

Fa 13 anys que van diagnosticar la malaltia al meu pare. 13 que li van diagnosticar, més que la malaltia voltava pel cos, però 13 ja em semblen suficients per comprendre la seva lluita. Han estat 13 anys de lluita constant: quan va haver de deixar de conduir, va començar a anar amb bicicleta; quan va deixar de poder dibuixar amb el detallisme del punta fina, es va convèncer de les meravelles de les pinzellades de l’aquarel·la; quan en llargues jornades de viatge per l’estranger li fallaven les cames, vinga cadira de rodes per les llambordes de Sicília o pels Penya-segats d’Irlanda; quan va deixar de poder menjar la sopa, hi vam posar una canyeta. 

Durant la passejada amb el meu pare, vam concloure que l’enyor que sentia Verdaguer de terra, també podia ser un enyor d’una identitat, d’una manera de ser. I després vam parlar que feia anys que, per cosa de la malaltia, enyoràvem tot allò que el meu pare havia estat i que la tempesta en què es trobava l’allunyava de la costa. Vam concloure que feia 13 anys que s’havia embarcat en un mar d’onades fortes i que mirar enrere sempre havia estat difícil, perquè cada dia el passat queda més lluny, cada dia ha estat més evident que no tornaríem enrere. I de sobte, més versos: 

Ara no vaig per la mar,

aquella sols era d’aigua,

la de la vida és pitjor,

puix és de fel i de llàgrimes.

Les marors són més crudels,

són més feres les zumzades,

quan me tiren per damunt

rodoladisses muntanyes;

Un dels llocs en comú que teníem amb el meu pare era la manera de pensar i de relacionar-nos amb el món. Me n’adono, ara, que el porto a dins meu, però no d’aquella manera que se sol dir en situacions com aquestes, sinó que l’identifico, el veig, en la manera com articulo les frases dins del meu cap, com busco l’acudit quan estic amb amics, com m’emociono amb certs paisatges, en definitiva, com penso, com parlo. Llocs en comú. També compartíem angoixes i pors i, en aquest cas, els llibres ens han permès superar-les i entendre’ns, a nosaltres i als altres. Hem fet, de les paraules dels altres, cosa nostra. Deia Borges: Que otros se enorgullezcan por lo que han escrito, yo me enorgullezco por lo que he leído. Hem compartit moltíssimes lectures i els llibres han passat d’una biblioteca a l’altra.

I encara van venir més versos plens d’onades:

¡Encara en veig venir més,

la tempesta no s’acaba,

ja decau mon esperit,

ja brandoleja ma barca!

Orenetes que pel cel

aixecau tant la volada,

¿no les veieu verdejar

les riberes de la Pàtria?

Amb el meu pare hem après a conviure amb l’enyor i amb la malaltia. Han estat 13 anys de lluita, alts i baixos, acostament i distanciament, frustracions, acceptacions, tota mena d’afeccions, lluita, lluita i lluita. No és d’estranyar que el meu pare, després de mirar Mar adentro  i veure com en Bardem s’aixeca del llit, agafa carrerilla pel passadís i surt volant per la finestra, volant, volant fins al mar, fins a la costa, fins a terra ferma, ens digués que tenia un desig. Volia que a la cerimònia hi sonés també la banda sonora de la pel·lícula, evocar aquest moment, una cançó de victòria, en un italià rotund, cantat per un autèntic vaffanculo! 

El meu pare volia que sonés a tot drap, que vibrés el cos de tots els presents, i el seu, perquè per fi, després de tants anys, no sé si hem guanyat o no, però avui, acompanyats de tanta gent que t’estima, papa, només puc dir que victòria, victòria i victòria. El nostre cos, la nostra decisió. 

Adrià Aparicio. Gurb. 6 d’octubre 2024